Blog Nava Jeevan Mallorca
Reflexiones

“La vida és perfecta”

Des d’un moment de confinament relaxat, serè i en un entorn que esclata en colors i renous naturals, res és igual que abans.


Què ha canviat en tan poc temps? Tot aparenta ser igual, res no s’ha mogut del seu lloc; tot segueix el seu procés natural.


Per tant, què hi ha de diferent? La resposta és breu, senzilla i clara: JO.


Jo som diferent. Jo he canviat. Jo m’he mogut.


Com podria explicar-ho sense caure en tòpics literaris, tal vegada dient que les coses que abans eren tan evidents ( les flors, els objectes, els cants dels ocells i tantes coses més) han passat a ser, ara, essencials. Formen part de la meva essència. I això és el que percep quan les mir.
Ha canviat la meva mirada respecte a les coses, al món, a la humanitat.


En el meu llarg recorregut d’ensenyant, record que un dels temes que m’era còmode d’explicar als alumnes era la literatura de la postguerra espanyola. La literatura de l’exili. La meva finalitat consistia que els alumnes empatitzessin en la diversitat d’emocions, sensacions i sentiments que experimentaven els escriptors, que per forces dictatorials es veien forçats a viure en l’exili. Allunyats de la seva gent, de la seva llar, de la seva pàtria, dels seus costums, del seu dia a dia.


Vivien confinats sense saber quan s’acabaria, ni què els passaria després. No obstant això, i a pesar del dolor, la seva producció literària va ser espectacular. No perquè fos de més qualitat o més ben escrita; sinó perquè era sincera. Era profunda. Era escrita des d’aquesta altra mirada a la qual he fet referència.


A mesura que anaven sanant el dolor en totes les seves facetes, el viatge físic s’anava convertit en un viatge interior cap a l’autoconeixement i l’autorealització. Una transformació individual que repercutia en la transformació de la societat.


Aquesta introducció em serveix de mirall per explicar com m’he sentit i com me sent en relació a la situació que estam vivint. És una etapa d’exili a la meva vida que m’allunya dels meus estimats, dels meus costums, del meu dia a dia sense saber contestar-me què passarà, quan acabarà.


És el meu viatge interior cap a l’autoconeixement: les pors, les enyorances, els canvis, la incertesa, la impotència…Però també la meva força interior, la meva resistència, la meva adaptació al que és, la meva acceptació al que ha de ser, la meva solidaritat, la mirada profunda als ulls, l’escolta sincera, viure sense horaris, sense rellotge, sense toc de timbre, sense aules, sense presses…


Per a mi és una oportunitat que se’ns dona d’aprendre i ensenyar a viure de cara endins i no de cara a l’exterior. Aprendre i ensenyar a enfocar la mirada just al centre.


Per a mi representa una revolució mundial començada a escala individual.

Que és fàcil? No.


Però com ja hem après: “La vida és perfecta”. Un no se sent confinat perquè hagi d’estar tancat, sinó perquè la por el bloqueja.

Escrit per: FRANCISCA

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *